Entrevista a MusicaLliure.cat

Els companys de MusicaLliure.cat tornen a parlar de nosaltres al seu bloc (ja havien publicat una ressenya). Compartim l’entrevista que em van fer fa unes setmanes:

“Allò important és recuperar aquesta essència humana que ens agermana”: entrevista sense presses a Sílvia Tomàs

Són les onze del matí i espero la Sílvia al punt d’encontre acordat: davant l’entrada principal de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. La veig arribar, prou puntual i acompanyada. S’acomiada breument del seu acompanyant i llavors ens presentem amablement. Tot seguit, entrem a la universitat i, entre les seves parets, la Sílvia exclama: “Quants records…!”.

Silvia Tomàs Trio - Vigo 2015-0691

M’explica que va ser a la històrica tancada a la universitat en contra del Pla Bolonya que va tenir lloc de novembre del 2008 al març del 2009. Sens dubte, un primer i eloqüent indici d’allò que defineix a aquesta cantautora barcelonina, davant de tot, lluitadora, reivindicativa i compromesa. Finalment, arribem als jardins de la universitat, aquest racó que sembla ignorar el tràfec de la ciutat que l’envolta. Hi triem un banc i comencem a gravar.

El teu darrer disc o treball d’estudi, al marge de ‘Carta a Kobane’, té un títol ple de suggeriments i de possibles lectures, com és Desaprendiendo lo aprendido. Després hi tornarem, però abans m’agradaria que em parlessis del primer, del 2012 i que rep un títol igualment suggerent, com Decido-Decideixo. Què va decidir Sílvia Tomàs amb aquell treball?

Vaig decidir canviar la meva vida. Fins aleshores havia estat tocant i creant cançons i música una mica explicant tot el que jo vivia formant part d’aquesta societat i davant dels valors que aquesta em presentava. Llavors va arribar un moment, quan ja estava acabant la carrera d’Educació Social, en que vaig decidir que aquesta carrera ja no m’interessava i que precisament allà on trobava el meu camí era més aviat a la “des-educació social”, que ja remet al significat de Desaprendiendo lo aprendido. En aquest punt em vaig proposar donar una sèrie de passos a la meva vida i, entre aquests, precisament gravar Decido-Decideixo com una forma de compartir allò que faig, allò que penso, amb qui camino. I així vaig publicar aquests temes, molts dels quals els havia composat potser quan tenia setze anys. De fet, m’acostuma a passar això d’escriure cançons que amb el temps m’acaben desvetllant tot el seu sentit dins la meva vida. Així doncs, Decido-Decideixo va ser un punt i a part a partir del qual emprendre el camí en el que ara en trobo.

A la teva web cites a Violeta Parra, cantautora xilena i figura nacional del seu país: “Luego vine a comprender que la escritura da calma a los tormentos del alma, y en la mía que hay sobrantes; hoy cantaré lo bastante pa’ dar el grito de alarma”. A tu se’t presenta com a cantautora, ¿però què defineix a un cantautor/a, quan Paul McCartney també ho és, en rigor?

Les paraules de Violeta Parra ja ho defineixen. Per a mi, la música del cantautor neix d’una necessitat vital, autèntica i sincera de treure el que té dins. Tu captes el món que t’envolta i ho transmets així, mitjançant la música, que és una via molt directa i emocional, i a partir de la teva experiència personal, de la teva necessitat vital, crees quelcom que és teu però no és teu. Per a mi, el que té Violeta Parra o Víctor Jara o Atahualpa Yupanqui és que a través de les seves cançons són ells, passen a través d’ells i d’una necessitat seva d’expressar què és el que els hi està passant, però no és mai quelcom que els hi està passant només a ells. És allò que està passant en aquella època, en aquell moment històric, en aquell territori a tot un col·lectiu de gent o a una societat. El cantautor esdevé, doncs, la veu que amb la seva sensibilitat personal i la seva experiència canta la realitat compartida per un conjunt de persones. Per a mi, això és un cantautor, i és una cosa que jo porto fent tota la vida des de que vaig descobrir que es podia cantar sense que ningú et castigués. Amb catorze anys ja tenia coses a dir sobre el món. Vaig començar a escriure el que pensava, el que passava i el que els hi passava als demés, i quan ho compartia veia que als demés els hi passava el mateix que a mi i d’aquesta forma vaig començar a prendre consciència de que al cap i a la fi tots som humans, de que entre tots nosaltres hi ha alguna cosa molt nítida i pura que aquest sistema imposat ens està prenent, i així vaig arribar a la conclusió de que allò important és recuperar aquesta essència humana que ens agermana. D’aquesta forma vaig començar a cantar, empesa a buscar petits espais de retrobament, però sense poder dir “jo em dedico a la música”, perquè no és així.  Jo em dedico a moltes coses i totes aquestes coses fan que m’expressi musicalment i que canti el que canto.

Els teus dos discs són molt transversals. Desaprendiendo lo aprendido, fent honor al seu títol, va d’uns estils a altres completament diferents. ‘Todo se mueve’, ‘Desobediència’ i ‘Bucle d’empatia’ podrien definir tres sonoritats ben distintes. Cantes, però també parles, com a ‘Terra’. I ho fas en català com també en castellà. A què obeeix aquesta voluntat aglutinadora?

Pel que fa a cantar en català i en castellà, és fàcil d’explicar. La meva mare és manxega i el meu pare és català. Així, he tingut el castellà com a llengua materna i el català com a llengua paterna, des de sempre i igualment m’he comunicat amb la meva mare en castellà i amb el meu pare en català. De manera que sóc bilingüe total. A més, són dues llengües que m’encanten. El castellà trobo que té una sonoritat poètica molt bonica, diferent de la del català, més monosil·làbic, més tallant. El castellà és com més ondulat. A mi cadascun em transmet coses diferents, tot i que jo penso més aviat en català, però mai sense deixar de sentir-me còmode en totes dues llengües. Pel que fa a l’aglutinació d’estils musicals, crec que el motiu cal buscar-lo en el fet que jo treballo amb altres músics, els de la meva banda, que aporten les seves sensibilitats a les meves cançons i d’aquesta manera transformen allò que jo tenia en ment en un principi. D’aquesta forma, el Mateo Martínez, que de forma autodidacta s’ha anat formant amb la guitarra flamenca, imprimeix a les cançons aquest tarannà sentit. D’altra banda el Guillem Boada té un tarannà més funky, i tot i que ell ha tingut formació acadèmica, també pel seu compte ha desenvolupat una versatilitat creativa que dóna a les cançons melodies poètiques que les complementen. Jo, per la meva part, sóc “la que no entiendo nada”, la que arriba un dia dient “tinc tres temes nous! ”. Així que tenim una mica de tot i jo crec que per aquí cal buscar el motiu d’aquesta mescla resultant, que parteix d’un desig de crear conjuntament. Per això a ‘Todo se mueve’ fem aquella cita musical de ‘La leyenda del tiempo’ de Camarón, com un collage.

Tu llavors ets una mena d’autodidacta, en l’àmbit musical.

Bé, en la música jo he tingut la sort de que m’he anat trobant a gent i de que m’ha acompanyat gent molt bona. Gent que ha decidit acompanyar-me a canvi de res o d’acompanyar-nos mútuament. Gent que en sap molt de música. I jo amb catorze anys ja em trobava amb tots ells i hi compartia el que feia, i veia que els hi agradava i que hi improvisaven, i això et fa prendre consciència de que és bonic el que fas. Però jo, si bé he estudiat música pel meu compte, no n’he estudiat res a nivell acadèmic i sempre m’ha fet falta algú que em digués “això mola” per, a partir d’aquí, treballar i treure endavant els temes que faig.

Així que d’alguna forma tu has anat creant un material i alhora t’has anat trobant gent que li ha anat donant forma, que t’ha servit com una mena de bastida.

Sí. D’altra banda, a la meva escola hi havia un professor d’extraescolar, el Diego, que muntava bandes de rock amb els nois i noies de l’escola, llavors jo hi anava allà a cantar cançons punk i cançons de rock català, amb els nois de classe. Després, amb dues amigues vam dir de fer un grup de noies i al principi fèiem versions però llavors jo vaig començar a fer temes i al Diego li va cridar l’atenció. I així va ser que ell es va proposar muntar els meus temes amb la resta de noies de la banda, pensant una mica la instrumentació d’allò que jo li portava, perquè, és clar, jo arribava allà amb quatre acords i poc més, per dir-ho d’alguna forma. A partir de llavors jo ja vaig anar escoltant i formant la meva oïda. Així que van ser uns set anys d’estar acompanyada per algú que sap música i, al cap i a la fi, això acaba esdevenint una formació. I ara, doncs, continuo aquesta formació amb els músics de la meva banda, el Mateo i el Guillem.

Quin és el procés creatiu de les teves cançons? Es un treball col·lectiu amb el teus companys de trio, però, ¿com es reparteix aquest treball?

El procés creatiu inicial surt de la necessitat d’expressar les vivències i reflexions que porto dins. I amb els companys, doncs, depèn del tema. El més lògic és que jo porti una cançó feta, amb la guitarra i la veu. Llavors el procés de creació amb ells se centra en l’estructura i en l’harmonia de l’acompanyament.. Però el que també passa és que jo tinc vàries lletres, perquè arribo a escriure més del que composo musicalment. Llavors de vegades els hi llegeixo una lletra i posem en comú a on ens porta a cadascun de nosaltres. Per exemple, jo tenia la lletra de ‘Me duele’ i el Mateo va dir “yo me la imagino flamenco”, i a partir d’aquesta visió seva vam donar a la cançó la seva sonoritat. Pel que fa a mi, el que jo tinc són coses al cap, i de vegades em dic “necessito escriure sobre aquest o altre tema”. També tinc, per exemple, llibretes plenes de simples frases inspirades per tal o qual cosa i que també poden esdevenir l’origen d’una cançó. Sempre tracto d’escriure allò que em passa pel cap, motivat pel que sigui. Però sigui com sigui, sempre deixo que les cançons sorgeixin naturalment, sense anar a buscar-les, sense la pressió d’haver de fer-les. D’aquesta forma també sorgeixen moltes cançons, molts temes que mai arribaré a cantar perquè per a mi tenen una funció terapèutica, per dir-ho d’alguna forma, però no són per compartir.

Pots enumerar alguns noms bàsics de la teva dieta musical?

Doncs al marge de cantautors, dels que ja hem parlat abans, jo vaig tenir la meva època punk, però sempre m’he sentit atreta per lletres de forta càrrega poètica. Per exemple escoltava Extremoduro perquè m’arribava la seva poesia, encara que fos visceral i “guarra” de vegades, precisament perquè mai perdia la seva naturalesa poètica. La possibilitat d’expressar qualsevol tema, per lleig i desagradable que sigui, de forma poètica per a que tots hi puguem arribar a establir una complicitat. Al cap i a la fi, cagar és “guarro”, però tots caguem. D’altra banda, també he escoltat molt flamenc i molt mestissatge, tot i que no sóc gaire fan d’aquests grups de moda barcelonins de “ara toco una mica de rumba”, perquè no m’arriba, perquè no és sincer, perquè és nota que és una cosa comercial i alienant. Però tornant als cantautors, Albert Pla ha sigut una de les meves referències, com també Ovidi Montllor o Manuel Garcia. Tot i això, la meva cultura musical s’apropa més a les vivències artístiques que he tingut tocant pel carrer amb persones, amb amics, aquest són el meus referents principals.

Les teves cançons tenen un fort contingut crític, però mai deixes de banda una inspiració poètica. Tens assenyalats alguns referents en aquest aspecte? Quin llibre o llibres hi ha a la teva tauleta de nit?

Jo sóc més del poema que del poeta, així que em serà difícil fer-te una llista, però alguns noms que puc citar-te com a referents serien Miguel Hernández, Machado, Martí i Pol, poesia argentina i mexicana… Penso també en María Elena Walsh, que també va ser cantautora i va fer unes cançons infantils molt boniques i que té un poema que a mi m’agrada molt que es diu ‘Viento sur’. Suposo que aquest interès per la poesia em ve de que jo sempre he fet espontàniament l’exercici d’escriure el que penso, el que sento en front de o des de l’empatia amb qualsevol cosa o experiència, deixant al marge sempre la realitat objectiva d’aquesta cosa o experiència. Així mateix, però, també em pot empènyer a la reflexió la no empatia d’algú en front allò que a mi sí me la suscita. M’agrada reflexionar sobre el perquè d’aquesta falta d’empatia i, relacionat amb això, moltes de les meves cançons són crítiques, però no només amb els dirigents, amb aquells que suposadament tenen el poder, sinó també amb els que estem a l’altra banda. Perquè les coses canviïn, el primer que necessitem es pretendre-ho tots i fer-nos-en responsables, perquè de les institucions no vindrà cap recolzament.

Un dels llibres que tinc a la tauleta de nit és El comú català. La història dels que no surten a la història, de David Algarra Bascón.

Tu ets de Barcelona però vius en un entorn rural, al marge de la gran ciutat. Per què viure’n allunyada?

Visc allunyada de la ciutat, però no en visc al marge. Estic a prop de les persones i del entorn rural on veiem més possibilitats d’autonomia comunitària, perquè sola no em veig en aquesta vida, jo sóc amb altres. I amb Barcelona vaig passar per molts processos. Com per una ràbia, per un dol… El 2011 vaig prendre part en el 15M i en vaig viure tota l’eufòria, amb tot de gent pensant que les coses podien ser d’una altra manera, que tot era possible. Jo sortia de la carrera en aquell moment i estava justament desitjant que a la meva vida hi hagués una revolució i empesa per aquest desig em vaig implicar en tot allò, amb totes les seves incoherències, amb tota aquella gent tan diversa. I sí, una part d’aquella gent volíem una revolució, però una altra volia que li tornessin les coses tal com eren abans. Però jo no hi era allà per tornar al passat, sinó per superar aquell passat que alguns volien recuperar intacte. Llavors va ser quan vaig veure que el que jo i alguns preteníem era difícil en aquells termes i en aquell escenari i que era un procés lent i que estava per encetar. A més, jo sortia de la carrera d’Educació Social, una experiència que em va fer renegar d’aquesta mentalitat d’amagar allò que crea el propi sistema per reintegrar-ho com a normal, com és normalitzar les violències que hi ha i atribuir-ne la responsabilitat a una institució que depèn del estat, que depèn del bancs…

Tot aquest cul-de-sac, aquest cercle viciós, a plaça Catalunya se’m va fer molt viu. Vaig viure la ciutat tan intensament que la vaig odiar. Vaig arribar a la conclusió de que aquí estava tot controlat i que no hi havia forma de fer res. Què podia fer, més enllà d’anar a manifestacions perquè un escamot m’acabés fotent hòsties? No, la meva vida no anava per aquí. Llavors vaig marxar amb les marxes populars indignades, caminant des de  Barcelona a Madrid, un mes, passant per tots els poblets. Així vaig poder veure com la gent vivia als pobles, els problemes que hi tenien, tota la merda que no veiem a les ciutats perquè les porten als pobles, d’on ve el menjar… I mica en mica anava veient el món en el que vivia i com de complex i absurd és tot.

Finalment vam arribar a Madrid i a allà vaig estar quatre mesos en un poblat gitano al que estaven desnonant. D’aquesta experiència va néixer precisament ‘El barrio del río’, un tema del primer disc. En fi,quan vaig tornar a Barcelona després d’aquella experiència intensa i extrema de gairebé un any, vaig veure clar que la responsabilitat del canvi que volem es nostra, de cada una de les persones, i que calia reapropiar-se de la vida i de les pròpies necessitats, no de les que ens crea el sistema. Això em va portar a allunyar-me de la ciutat on tot el control que es dóna impedeix la construcció de formes de vida comunitàries, autogestionades, a la recerca de la transformació social.

En fi, així estic des del 2012, vivint en comunitat, en espais on poder col·lectivitzar les terres i organitzar-se per cobrir les necessitats bàsiques, tirant endavant projectes productius i compartint l’economia de casa. I cantant! Tot plegat això només és l’inici d’un llarg procés que segurament jo no veuré acabat, però el cert és que a la ciutat era impossible començar-lo i això m’ofegava. Per tot això visc allunyada de la ciutat.

Això té alguna traducció en la teva música o en la forma d’entendre-la i crear-la?

Sí, en el sentit de que jo mai m’he plantejat que volia ser músic. He passat per diferents etapes, clar, perquè he tingut quinze anys, setze… i ara en tinc vint-i-cinc, però des de bon principi mai vaig voler ser músic com a dedicació exclusiva, perquè jo volia ser educadora social i sempre he volgut estar molt a prop de tota la problemàtica social. Després ja va venir tot allò del 15M… Amb tot plegat, dedicar-me únicament a la música no té sentit per a mi. Ara bé, altra cosa és que algun dia la dedicació musical del meu grup tingui fruits econòmics. Benvinguts seran, però jo no només visc ni pretenc viure només de la música. Precisament perquè, com ja he dit, la meva música sorgeix de les vivències amb d’altres, de les meves experiències al marge de la música. Si només faig música, de què parlo? Què canto?

Tu, amb el teu grup, us autoproduïu. Entens la música com un bé comú que no ha d’estar subjecte a cap mercantilització?

Sí, perquè la idea d’autoproducció és la idea de ajuntar-nos els músics i la gent que té a veure amb aquest món per veure com ens recolzem per tirar endavant la nostra obra i difondre-la. Llavors el que fem és ajuntar-nos uns quants i compartim llocs on tocar, llocs on gravar, maneres de trobar recursos. Així, si gravar un disc et pot costar tres-mil euros, a mi em costarà menys. Per què? Doncs perquè amb el meu grup treballem a partir de la idea d’intercanvi amb gent afí. Llavors, si jo gravo un disc al teu estudi, potser no et puc pagar en diners el preu complet, però, et puc gravar les veus que necessites per a un altre projecte, o donar com a intercanvi verdures, ous… o el que pugui aconseguir que sigui necessari per l’altre part. Per exemple, vam fer una gira per Galícia i no ens van poder pagar gaire bé, però ens van dir que ells feien webs i vídeos. Total, que ens van dir que si volíem ens feien un vídeo i unes fotos per a la web nostra, que no en tenia. Doncs d’aquesta forma, per aquest intercanvi, ens vam estalviar una despesa important. Aquesta és la idea, la d’un intercanvi just i adequat a les necessitats de cadascun de nosaltres per tal d’abaratir al màxim els costos a l’hora de fer i compartir música. I així hem sigut capaços d’arribar fins aquí, havent venut mil còpies dels nostres discs, tenint concerts programats quasi cada mes i amb una web senzilla però completa i útil, i tot sense haver de passar pel tub d’una discogràfica o de l’SGAE. L’ideal seria fer una productora amb gent afí que hi volgués col·laborar, amb músics, gent interessada en la distribució, dissenyadors de pàgines web i qualsevol persona que tingui alguna cosa a aportar en algun dels aspectes de l’àmbit musical, cooperant per tal que cadascuna de les persones puguem fer el que creiem important, donant-nos recolzament mutu.

Creus que l’àmbit de la música a Catalunya té el suport que mereix?

La cosa està fatal, però no només en les institucions, que, de fet, per a mi, parlar d’això en referència a les institucions ja és absurd. Per a mi el problema parteix a nivell de les persones, perquè la gent vol art, vol anar a un concert, vol anar a una exposició… Però, com fem aquest art, si no ens el subvenciona les institucions, si no som tots rics mecenes? Cobrem a la gent? Però hi ha gent que no podrà pagar perquè no tindrà diners. Com ens ho fem, doncs? El major problema que veig jo a l’hora de respondre aquesta pregunta són els valors de les persones, que igual prefereixen pagar cinc cerveses que pagar el que estan veient mentre estant prenent aquestes cerveses. Llavors es gastaran deu euros en alcoholitzar-se, però pagar deu euros per un espectacle els semblarà excessiu. I amb això tenim un problema. Després, doncs sí, hi ha llocs per tocar, hi ha locals, però als locals gairebé els hi has de donar les gràcies per tocar-hi, de forma que acaben valorant més les cerveses consumides que l’artista. I així també ho fa la gent. Per a mi, les qüestions de fons són, d’una banda, quin oci i quina cultura es la que consumim i reproduïm; d’altra banda, si volem consumir cultura o, pel contrari, retrobar-nos amb la nostra pròpia cultura, tan oblidada i que té a veure am les nostres formes de viure.

Si a la nostra societat els recursos fossin béns comuns, la música formaria part   d’aquests d’aquests béns. Fins que això arribi, ara per ara l’alternativa que plantegem és la d’anar enfortint vincles per consolidar un circuit d’espais autogestionats on compartir i fer viable la música i la cultura.

A la teva web expliques que ‘Carta a Kobane’ neix de la lectura i posterior interpretació de les paraules d’una dona kurda de 19 anys a la seva mare, en el context del conflicte kurd. Com arribes a sentir-te interpel·lada pel conflicte del poble kurd?

Bé, en la xarxa de comunitats en la que participo estem seguint la situació internacional que ens afecta a tots. Amb tot el que està passant a Turquia i amb la guerra de Síria, vam començar a veure que el poble kurd estava organitzant-se i defensant-se d’Estat Islàmic i de la resta d’estat opressors, i no només això, sinó que ho estava fent transcendint el model d’estat-nació i apostant pel confederalisme democràtic proposat per Abdullah Öcalan [president del Partit dels Treballadors del Kurdistan, condemnat a cadena perpètua a Turquia]. I les dones, precisament, han estat i estan al capdavant d’aquesta lluita, defensant-ne la seva inclusió per acabar amb el patriarcat imperant dins la seva societat. Llavors per a mi és un exemple veure com un poble subjugat  per quatre estats i que no és reconegut oficialment, un poble al qual se li neguen drets bàsics com ara l’educació i que, a sobre, és veu atacat per totes bandes dins el conflicte entre Estat Islàmic i Síria, s’uneix, malgrat tot, de forma assembleària per defensar els seus drets i la seva llibertat, acollint totes les diferències culturals que, precisament per la seva repartició entre diferents estats, hi conviuen.

Com arribes a MusicaLliure.cat?

Doncs gràcies al Joan, el company que va fer-nos la web. Ell, buscant llocs on penjar la música, va trobar MusicaLliure.cat. Vam llegir de què es tractava, ens va semblar un lloc afí per penjar la nostra música i la vaig penjar.

Quins projectes, camins o idees tens pel davant?

A nivell artístic ara mateix estem preparant cançons per al nou disc, que ja anem tocant als concerts de tant en tant. De moment tenim preparades unes vuit i esperem tenir-ne nou o deu per al disc, però no sé, igual es queden en vuit. Són cançons una mica punyents. Hi serà ‘Carta a Kobane’, hi serà ‘En un país normal’, que és una crítica a aquest país “normal” que la gent reclama. En un país normal és normal votar, però també són normals moltes coses que hauríem de revisar. D’entrada, si ens agrada aquesta “normalitat”.

Tens nom per al disc?

Justament ahir a la nit, amb el company ho parlàvem. Ho hem de veure, hi han vàries idees. La més graciosa ara te la dic, però no la posis a l’entrevista… [rialles].

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *