Qui som i com contactar

La música com a arma comunicativa ha estat al llarg d’aquest anys de creixement i aprenentatge, i està sent encara, la manera que tinc i utilitzo per canalitzar les emocions, vivències i experiències que em succeeixen en la societat que visc i la cultura que s’hi imposa. Parteix d’una necessitat vital de poder-me expressar, cridar, plorar, riure, emocionar-me… cantant, un canal que va de dins enfora i de fora endins, que m’ajuda a interpretar, reflexionar, actuar i compartir aquelles vivències humanes que són reflex de la societat que hem construït fins ara. Una societat que canvia i és responsabilitat nostra, de cadascú/na, ser partícips d’aquests canvis o no. Així doncs són cançons, lletres, que es posicionen, que són crítiques i que apel·len a la responsabilitat dels individus de fer-se càrrec de la pròpia vida.

El contingut de les cançons sorgeix de les experiències que he viscut i visc, positives i negatives, junt amb altres persones diverses, diferents, especials i úniques, que m’han ajudat a saber-me humana entre humanes, entenent per tant el dret a desobeir el que ens han imposat i el deure de no ser el centre de la vida que passa. Més enllà de la nostra vida, està la vida; més enllà de la meva terra, està la terra; més enllà del meu ésser humà, està la humanitat.

Compartir les cançons ha format part sempre d’escriure-les, ja que d’alguna manera el que em passa no em passa només a mi i el compartir dóna el sentit que busquen les cançons, trobar-nos entre companys/es.

Actualment, i després d’haver caminat amb altres companys, m’acompanyen, en la vida i la música, Guillem Boada al teclat i Mateo Martínez a la guitarra flamenca. Dos persones músics que, a banda de ser músics, motiu pel qual ens hem trobat en el camí i hem decidit caminar-lo junts, han escollit viure desperts i sensibles a allò que ens envolta, preguntant-se i qüestionant-se. I han convertit també el seu instrument en un arma que fa d’eco del que en el present passa.

Ara ja fa més de tres anys que caminem plegats, creant, tocant, compartint… Tenim tres discs, un primer en solitari (Decido/Decideixo, 2012), un segon amb banda (Desaprendiendo lo aprendido, 2014) i un tercer en format Trio (Següent pas, 2017). Tots tres, treballs que han estat autoproduïts pels mateixos músics i que han sigut possible gràcies a la col·laboració d’altres persones companyes que han volgut formar part del procés.

Al llarg d’aquest camí hem tocat en diferents espais, molts d’ells espais oberts i autogestionats, d’altres festivals, o bars, centres culturals… Cada espai és diferent, i diferent el que passa quan cantes, depenent de quin contingut, a un lloc o un altre. Per això creiem en la importància de compartir el que cantem més enllà del nucli afí, de confiança o del “guetto”.

Valorar el que fem se’m fa i se’ns fa complicat per dos motius claus. El principal: el que fem forma part del que som i necessitem fer-ho, com respirar. I l’altre: dins la idea i la pràctica d’un compartir més enllà de l’intercanvi, projectant i construint un comú, on les persones aportem i rebem en aquestes relacions de cures, suport mutu i solidaritat, voldríem poder regalar sempre la música, però en el camí d’anar enxarxant-nos i construint és important cooperar per sostenir allò que es va creant, valorant l’esforç i possibilitant que pugui seguir sent.

Per això, mirem de valorar la reciprocitat com a part d’anar cuidant aquesta activitat artística i activista, i també per tal d’establir relacions equitatives entre les diferents parts. Per tant, depenent del perquè del concert, dels beneficis que es donen i on van destinats, i les possibilitats de cada lloc i les nostres possibilitats, l’intercanvi és diferent.

Per acabar aquesta petita descripció o declaració, m’agradaria citar una cantautora que ha estat i segueix sent per a moltes persones una inspiració en aquest camí lent i ferm, on la música i la poesia són l’alè i la força per seguir.

«Luego vine a comprender que la escritura da calma
a los tormentos del alma, y en la mía que hay sobrantes;
hoy cantaré lo bastante pa’ dar el grito de alarma.»
(Violeta Parra)

Contacte

contacte (a) silviatomas.net

Sílvia Tomàs Trio - Vigo 2015-0731