Vola, company

Tornaràs a l’Alzina i la foguera,
al camí de les preguntes que ens esperen.
Tornaràs en el silenci que es fa calma,
en les mirades profundes i llargues.

Tornaràs cada cop que ens donem les mans
per despullar el patiment d’aquest gran mal.
Quanta violència en aquest món de guerres,
quanta opressió i quant d’ego que hem sembrat.

Tornaràs cada cop que estimem la vida
i lluitem per ser i estar,
ajudant-nos a conviure sense presses,
senzillament i amb amor entre les mans.

Estàs volant entre les canyes,
que són temples de l’existència que ens has regalat.
Company de l’ànima, hem d’aprendre tantes coses,
coses tan bàsiques, l’essència de la humanitat.

Ara ja ets lliure, vola ben alt.
Ara ja ets lliure, vola company.

Gràcies per compartir
amb tanta humil sinceritat,
haguéssim volgut estar a l’alçada
per dir-te adéu i deixar-te marxar.

Però hi ha tantes coses que volíem parlar,
hi ha tantes ganes que et volguessis quedar.

Amic nostre, ens has regalat la vida,
que és també la mort, consellera fins a l’últim dia.
Tornaràs a l’Alzina i la foguera,
en melodies i plantes silvestres.

Tot això que ens has deixat per comprendre
serà també una eina de resistència.

Ara ja ets lliure, vola ben alt.
Ara ja ets lliure, vola company.

Ens trobarem al cosmos,
on tu ens has citat.

Tu ji bera min naçî heval.
Şehid namirin.

(No t’oblidarem mai, company. Els que lluiten per la vida mai moren.)

Al record del nostre amic i company, Liu, Caliu, Pasqu, Dani, Tazîko… que ha decidit marxar.

Al record d’una persona sensible, compromesa, humil, entregada, a la vida i l’existència.

Al record d’una persona que va lluitar molt, conscient de viure en un mon arrasat per la cobdícia, l’egoisme i l’opressió, lluny de la terra i les mirades que ens recorden que som humanes. Al record de qui ens recorda que hem de seguir buscant una vida amb sentit.

Els que lluiten per la vida mai moren.

T’estimem.

Liu

 

4 Comments

  1. Sehid Namirin!

    Un Heval de YPG me contó una noche una historia, su hermano cayó combatiendo en la guerrilla y los soldados tucos tocearon su cuerpo con cuchillos… Su hermano antes de partir a las montanyas le contó este poema de la Guerra Civil Espanyola:
    “Manana cuando me muera, no me vengais a llorar, nunca estare bajo tierra, soy viento de Libertad”

    1. Crec que el poema no és dela guerra civil, el va dir en Juan Paredes Manot “Txiqui” abans de ser afusellat pel franquisme a la serra de Collcerola. Va ser al final de la dictadura. Sigui d’una procedència o una altra, és altament emotiu, ben trobat i ben aplicat aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *