EN CATALÀ
Habitava dins meu encara la nena que he sigut, la nena que quan es cansa diu prou i no puja la muntanya. Habitava dins meu en un lloc còmode on refugiar-se de la responsabilitat. Habitava en mi la mandra de cuidar-me. Parir per transitar la pròpia ombra i arribar a la llum. Obrir-se per deixar pas, deixar pas a la meva filla i deixar pas a la dona que deixa enrere la nena que va ser i agafa les regnes.
Gràcies, Abril, per arribar en aquest moment perfecte per donar-me llum.
Gràcies, Edu, per ser company, amic, parella, amant i pare, per la confiança i l’amor, sense tu res hagués estat el mateix, «amor de mi vida que me enseñaste a querer».
Gràcies, Amina, per ser la meva doula i dona medicina, per obrir camí i aclarir les ombres i les pors, per acompanyar l’embaràs i predir un part amorós a casa.
I gràcies, Laura, partera i guerrera per donar-me confiança, seguretat, enteresa, terra i veritat per parir. Gràcies per acompanyar el meu part en l’últim moment.
Aquí el relat d’un dels moment més importants de la meva vida, en ple confinament al març del 2020. Fora de casa meva, la foscor i, de portes endins, la llum de la vida envoltada d’amor.
Havíem pensat i decidit parir al hospital de Martorell, a la sala de parts naturals i respectats. Dic “pensat” perquè en el fons, tant l’Edu com jo, sentíem que el millor espai era la nostra casa. No obstant, fruit de la pressió social, les pors pròpies, familiars i heretades, vam decidir anar al hospital.
Encara que ja en les primeres visites veiem que l’hospital era per malalts (i jo no estava malalta, estava feliçment embarassada i sana), vam seguir amb les visites previstes.
De cop, a la setmana 39 d’embaràs, comença l’estat d’alarma pel virus COVID-19, i en els hospitals comencen nous protocols, la gent confinada i un ambient d’alarmisme i de por que jo no vull per al meu part. Certament m’invadeix la incertesa. Que està passant? És tan greu com per crear aquest estat de pànic entre la població? És un virus més mortal que altres? Més mortal que el càncer, que els suïcidis, que els accidents? A tot això, on pariré? Amb qui? Com m’afectarà tot aquest context? He d’estar pensant en tot això ara? Crec que no em toca ni esclarir la situació, ni elaborar una reflexió. Em toca pensar en la petita que porto dins, en mi i en el nostre part.
Parlo amb l’Amina (la doula que ens ha estat acompanyat durant tot l’embaràs) sobre la situació als hospitals, sobre el part, sobre les meves pors, sobre la realitat… En aquest moment començo a veure-ho tot clar: he de seguir la meva intuïció i els meus desitjos de parir a casa, en un ambient familiar, tranquil, conegut, protegit de la paranoia i la contaminació mediàtica. De sobte, la pressió social, familiar i econòmica per parir a casa ja no em pesen i comencem l’aventura de buscar partera… a dos dies del part! Per sort l’Amina té total confiança que la trobarem.
Vaig trucar unes 5 parteres i totes elles em deien que ja estaven compromeses amb altres parts o que no veien clar assistir-me a casa amb tan poca antelació… Començava a sentir que ningú entenia la meva decisió d’última hora moguda per la intuïció mamífera i la situació d’excepcionalitat que vivíem i vaig sentir que només em quedava invocar la Consuelo Ruiz, valenta, lluitadora i sàvia partera que ja no hi és i que ens ha deixat un llegat importantíssim a totes les dones i parteres del món. Un exemple d’honestedat, solidaritat, vitalitat i coherència. Necessitàvem algú com ella, compromesa amb la causa i no només algú amb un ofici. I de sobte l’Amina troba el contacte esperat, una valenta que s’ofereix a venir des de Zaragoza (i maña com el seu pare!). Només sentir-li la veu i intercanviar quatre paraules, sento la seva energia i dic que sí: ella és la meva Consuelo Ruiz, la Laura Sola.
En la nostra primera trucada telefònica decidim realitzar juntes aquesta aventura… i PAM! Trenco la bossa! Un rajolí de líquid calent entre les meves cames em fa esbossar un somriure. Ens posem a riure les dos, l’Abril sap quan i com vol arribar, estava clar. Ja teníem partera i el part seria a casa a la vora del foc. Al dia següent comencen les contraccions i el viatge més important de la meva vida. Dur i clarificador. Intens i amorós. Plaent i dolorós. Profund i desgarrador.
El dia 16 de març de 2020 comencem el treball de part amb molta alegria i ganes. Cada contracció sento estar més a prop de la petita que ha crescut dins meu. Gaudeixo l’inici de les contraccions, onades de sensacions que no havia sentit mai abans, que pujaven i baixaven amb una intensitat incontrolable. Només calia deixar-se portar. De 18.30h a 22h les contraccions eren potents, inclús agradables i quasi plaents. M’agradava sentir que el part avançava i que aviat veuria la carona de la meva filla.
A les 21h arriba la doula, Amina, des de Teruel. Sopem i les contraccions segueixen la seva dansa. Em sento molt arropada i sostinguda per les mirades, gestos i paraules de l’Amina i l’Edu. A partir de les 22h, les contraccions s’intensifiquen i ja necessito concentrar-me i respirar-les profundament. Mentrestant l’Edu i l’Amina em van posant la bossa d’aigua calenta a les lumbars. Parlo d’hores i no de centímetres perquè en cap moment vaig saber de quant estava dilatada, la qual cosa em va evitar l’angoixa d’estar pendent de quantificar si faltava poc o molt o si era normal respecte els paràmetres generalitzats. Vaig tenir només un tacte vaginal i va ser cap al final. Gràcies a aquesta autonomia i a la confiança de tots els presents en mi i en la força de la mamífera que sóc, vaig sentir que la que paria era jo, sense delegar. El meu cos sap com parir i la meva filla sap com néixer. Ningú més sap millor que nosaltres com gestionar el nostre part.
A la una de la matinada arriba la Laura, la nostra partera, i a partir d’aquí les hores se’m perden, la raó desapareix, només puc sentir i deixar-me portar pel viatge d’ombres i llums que és parir. A partir d’aquí les paraules són poques i els sons molts i variats, entre el cant i el crit, com a mi m’agrada. Entre la dansa i la força de qui empeny la vida. De sobte em sorprenen els «pujos». Les contraccions es converteixen en onades que em conviden a empènyer. Aquest va ser el treball més llarg, el cansament m’invadia i sentia que se m’estava fent etern, que el temps no avançava. Vaig començar a perdre la confiança en mi i en la meva intuïció, però la petita Abril sabia què fer per néixer i jo confiava en ella i em deixava portar, i recordava que m’acompanya la força de totes les dones que han parit així per a que nosaltres estiguem aquí (encara que jo vaig néixer per cessària, dues generacions abans totes les dones parien a casa, i no era cap extravagància sinó el mes natural i normal, es confiava en la capacitat de les dones i en la seva natura per dur a terme allò per al què hem estat dissenyades).
I allà estava jo, empenyent com si no hi hagués demà, cansada, amb les ombres invaint-me. Però la Laura m’inspirava coratge perquè seguís endavant amb seguretat, confiança i enteresa. També l’Amina, al meu costat, m’entragava incansable, tot el seu amor i les cures que es poden imaginar. I l’Edu, com sempre, amb molta pau i suavitat, amb un somriure i molta confiança en nosaltres, em mirava, em besava, em sostenia, ens alimentava i m’ajudava amb les postures, em donava les mans per apretar-les… i l’Abril, tan sàvia ella, fent tot el que calia per baixar cap a la vida, a l’altra banda de la pell. Ella i jo vam estar connectades tot el part. Ella, la meva guia.
I l’alba em va trobar empenyent, esgotada. Després de tantes hores, la Laura em va fer el primer i únic tacte per veure que no hi hagués res impedint que avancés el part. Veu que tinc una arruga al coll del cèrvix que impedeix que la petita acabi de baixar, la treu i seguim. L’Abril baixa i ja noto el seu cap entre els llavis vaginals. Quina sensació tan única. Li toco el cap amb les mans, quina sorpresa, quin ensurt i quina il·lusió! A vegades la màgia de la vida et desborda i et pots arribar a espantar. I aquests últims “pujos” van ser els més durs de tot el procés. Sentia que m’estava partint en dos, estripant-me de dalt a baix. Aleshores em recorden que és en aquest punt, quan penses que ja no pots més, quan la criatura surt. Però no sortia i jo sentia que no podia obrir-me més i que m’estava morint. La Laura, partera, em mira seriosa i amb amor em diu: «el dolor es subjetivo, no te estás partiendo, hay que seguir». De cop em ve al cap una espelma que em va enviar una mare des de Canàries junt amb els panyals de tela. Una espelma ritualitzada consagrada al meu part. La vaig encendre i per dins li vaig dir a l’Abril: «has de sortir ja, la mama no pot més, tu saps com, jo et segueixo». Més tard els presents em van dir que al veure’m fer això, es van mirar i van saber alhora que tot estava a punt de concloure feliçment.
Em poso de genolls, tres “pujos” més i de sobte “plop”, surt el cap i “plop-plop-plop”, surt tot el cos. 17 de març a les 10.29h am, l’Edu l’agafa per darrere i me la dóna… No se com descriure aquest moment, no tinc paraules, només ploro i m’emociono (encara em passa al recordar-ho). La miro, em mira, ens coneixem i fa un sorollet càlid i tendre, no plora, però fa com un «quejido» suau, és perfecte tota ella, el color, l’olor, els ulls… tota sencera. Em passo dues hores mirant-la i se’m fa curt.
Observem que el cordó és curt i m’incomoda. Esperem que deixi de bategar i l’Edu el talla. Em poso a quatre potes amb la petitona a sota i en 20 o 30 minuts trec la placenta. Aquest òrgan meravellós ha cuidat i alimentat la meva filla durant nou mesos. La Laura em fa un batut de fruites amb un trosset de placenta i me’l prenc, quin “chute” d’energia més necessari. La resta de placenta la guardem, doncs al dia següent vindria la Meritxell (doula amb coneixements de medicina placentària) a elaborar unes càpsules per ajudar-me en la quarantena, tant a nivell físic com emocional, i a estampar en un full aquest òrgan que ens ha unit a mare i filla durant tots aquests mesos.
Un cop surt la placenta i em prenc el batut, seguim mirant-nos, l’Abril, el papa i jo. Quin moment més únic i lluminós, màgic i transcendent. Estava destrossada però molt feliç, com diuen: “jodida però contenta“. Passada una estona, la Laura em fa una revisió i em confirma que no m’he “desgarrat“, només tinc el llavi esquerra exterior una mica lacerat (i jo que pensava que m’havia obert de dalt a baix). Després m’ajuden a aixecar-me i m’acompanyen al lavabo a netejar-me, tinc la sensaciód’haver estat atropellada, amb prou feines em puc incorporar, sento la panxa buida, el diafragma ballant i la respiració dificultosa. La petita mentrestant es queda amb el seu pare, observant-lo i embadalint-lo.
Arribem al lavabo amb molt d’esforç i la Laura i la Amina m’ajuden a netejar-me a la dutxa. Totes tres ens mirem i diem: “¡Quién iba a decir esto hace tres días! Jajajaja“. Emocionades i felices. Quant d’amor sento per dues persones que amb prou feines coneixia però que vaig sentir tan properes i germanes.
Us dec tant amigues, partera i doula, dones salvatges, sàvies, vertaderes, amors purs, amb confiança i consonància amb la vida… L’aprenentatge que m’heu donat no té preu, però segur que té el regal més preuat de l’existència: ser i ajudar a ser, caminar conscients i ajudar a transitar moments.
Abans de marxar, la Laura em fa un “fajado postparto“, una tècnica estesa entre les parteres llatinoamericanes, anomenada Waltas’ka. Un massatge amb olis, plantes, tintures i després un emplastre amb argila verda, plantes i altres ingredients que em va posar sobre la matriu per ajudar a sostenir-la i que torni al seu lloc. Un massatge que et recorda la importància de cuidar-se a una mateixa per poder cuidar de l’altra, la teva criatura.
El part és màgic, igual que la concepció i la creació d’un ésser dins d’un altre ésser. Infinit cap a fora i infinit cap a dins. I el postpart, un altre viatge de confiança en la nova vida que tens entre els braços, tendre i subtil. El més valuós que he tingut mai. Tot una aventura digna d’explicar en un altre relat, un viatge de llums i ombres com l’embaràs i el part. Llums per caminar i ombres per reflexionar.
De nou, gràcies infinites l’Abril, l’Edu, l’Amina i la Laura. I gràcies a mi també per seguir la intuïció i perdre la por, per transitar de nena a mare. Com va dir-me una bona amiga: “Benvinguda Abril i Bentornada Mare”.
Sílvia Tomàs Gálvez
Juny de 2020, Cabrera d’Anoia (Catalunya)
·
