Carta a Kobane

Carta a Kobane sorgeix de la lectura i posterior interpretació de les paraules d’una dona kurda de 19 anys, Narin, escrites en una carta a la seva mare, i del profund agraïment a una lluita d’un poble conscient de la seva força; les persones, homes i dones, d’una o altra cultura o religió, defensant el territori, organitzant-se i fent-se responsables de les seves pròpies vides (sense recórrer a estructures estatals, duent a la pràctica el confederalisme democràtic), en un escenari marcat pels bombardejos.

A aquest procés revolucionari iniciat a Rojava (Kurdistan sirià), que ens esclareix i es fa exemple, va dedicada aquesta cançó escrita la primavera de 2015. A totes les que lluiten.

Comptem amb la col·laboració especial de la nostra amiga Ruth a la trompeta.

Lletra: Sílvia Tomàs
Música: Guillem Boada, Mateo Martínez, Ruth Barberan i Sílvia Tomàs
Gravat per Diego Pedragosa a Iristudis (Badalona)
Llicència Creative Commons: Reconeixement – No Comercial – Compartir Igual (by-nc-sa)

DESCARREGAR

En el primer aniversari de l’alliberament de Kobane, gener de 2016, hem publicat un vídeo amb la cançó i subtítols amb la lletra en kurmanjî i altres idiomes:

Recomanem la lectura del llibre La revolució ignorada. Alliberament de la dona, democràcia directa i pluralisme radical a l’Orient Mitjà (varis autors, 2015), que tracta la qüestió de la revolució a Rojava i es comprar o descarregar en pdf.

A Catalunya hi ha dos col·lectius de solidaritat amb la lluita kurda: la Plataforma Azadí i KurdisCat.

A Anha-Hawar News, portal de notícies sobre el moviment emancipador kurd, han publicat una entrevista que Amina Hussein, estudiant de periodisme kurda resident a Barcelona, va fer a la Sílvia. Es pot llegir en kurmanjî, àrab i turc.

També, a JINHA News Agency, portal de notícies del moviment de dones kurdes, han publicat un article sobre la cançó, amb parts d’una entrevista que van fer a la Sílvia per correu. Es pot llegir en anglès, kurmanjî i turc.

 

Lletra

Ha arribat una carta marcada
des del front de la ciutat de l’esperança,
tremolen les mans de la mare que l’obre
entre les llums i les ombres d’una espelma que afona.

La carta parla d’una cançó de matinada,
d’un sol que entra a les cases i es cola entre els forats
que han deixat les bales, una cançó de metralla,
la defensa de l’amor i el record d’una mare.

Escriu lletres aterrades
de ferides i paisatges que han superat reclames
de germans que s’acullen i es parlen
on passa la humanitat per davant de qualsevol frontera o sexe.

Si no torno, mare, aquesta lluita és per la vida.
Busca la casa verda crivellada,
allà hi trobaràs el meu nom escrit en sang
on he estat estimant-te.

Encara sona la cançó llibertària d’un amic
que canta el que aquí ens passa.
Canta cançons de metralla,
cançons de metralla.

Mare, fa dies que el cafè se’ns ha acabat
i hem descobert que la vida és bonica igual.
Mare, sincerament, com el teu cafè
no n’he provat cap més.

Mare, estic, estem bé.
Acollint humans com naltros que lluiten un món millor
afrontant la mort del llop,
banderes negres a l’horitzó!

I en aquesta guerra imposada, mare,
estic preparada per defensar l’amor,
encara que la batalla no entén d’enyorances,
et trobaré a faltar.

La teva filla, des de l’esquerda d’un món per fer.
La teva filla, des de l’esquerda d’un món valent.

A primera línia de Kobane,

Narin

La carta

(llegida a la Directa)

Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.

El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L’Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.

Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s’havia adonat de la segona ferida, només m’assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.

Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.

Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d’Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L’Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d’unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d’Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.

Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d’un senyor gran i una altra d’un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir… Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d’Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.

Fa temps que se’ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.

Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.

Mare, vindré a veure’t quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s’hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l’enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t’abraçava, però no he tingut sort.

Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies… És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l’est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.

Va ser darrere aquesta finestra que l’Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.

Et trobo a faltar, mare

La teva filla Narin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.